dilluns, 23 de novembre del 2020

 

La casuística del Rosetó fa que ens puguem acollir perfectament a les noves mesures de prevenció que recomana el d'apartament d'educació amb referència a la ventilació dels espais. Totes les nostres aules són exteriors i disposen de grans finestrals. Per poder provocar la ventilació creuada hem tret els vidres de les portes d'entrada a les aules.

 




Orientacions sobre ventilació en els centres educatius en el marc de la covid 19


 Importància de la ventilació com a mesura de prevenció de la malaltia

Una de les principals vies de transmissió del virus causant de la covid-19 és el contagi de persona a persona, a través de la inhalació i/o intercepció de petites gotes que es produeixen quan una persona infectada tus, esternuda, respira o parla, a distàncies curtes. Aquestes gotes són relativament pesades, no viatgen lluny i es dipositen ràpidament al terra o a les superfícies properes. Per això és molt important l’ús de mascaretes, la distància entre persones, i la neteja i desinfecció de mans i superfícies. Però el virus pot romandre també unes hores a l’aire en aerosols més petits, que es poden desplaçar a més distància i ser inhalats per altres persones que comparteixin el mateix espai. En un espai tancat, si l’aire no es renova suficientment i hi ha una persona infectada, la concentració del virus anirà augmentant i el risc de contagi serà més elevat. Per reduir aquest risc, és necessari ventilar el màxim possible els espais tancats. Com més ventilació hi hagi, menor serà la probabilitat de contagi.

En què consisteix la ventilació?

 La ventilació d’un espai tancat significa renovar-ne l’aire amb aire procedent de l’exterior. Aquesta ventilació pot ser natural, mitjançant l’obertura de finestres i portes, o amb sistemes de ventilació mecànica.

Cal recordar, però, que la ventilació complementa, no substitueix, les altres mesures preventives (el manteniment de la distància de seguretat entre persones, l’ús de mascaretes, i la neteja i desinfecció de les mans, de les superfícies i d’objectes), les quals tenen com a objectiu evitar les altres vies de transmissió. Cal tenir en compte, sobretot, que l’ús correcte de la mascareta disminueix la concentració del virus a l’aire i el risc de contagi.

Com es pot aconseguir una bona ventilació natural?

Per aconseguir una bona ventilació cal mantenir la màxima aportació possible d’aire exterior a les aules i a totes les dependències dels centres, mitjançant ventilació natural i/o ventilació mecànica. Com més ventilació hi hagi, menor serà la probabilitat de contagi. 2/3

 Els edificis escolars no responen a un model arquitectònic únic, però en tots els casos les aules i els espais disposen de finestres que permeten una ventilació natural.

 Recomanacions de ventilació dels espais en edificis amb ventilació natural

 - Els edificis escolars disposen de ventilació natural mitjançant finestres i portes. Cal que aquestes estiguin obertes el màxim d’hores possibles.

 - És important ventilar les aules i estances on es fan activitats abans d’ocupar-les, durant l’activitat lectiva i al final de la jornada.

 - Cal cercar l’equilibri entre la ventilació i el confort tèrmic i acústic, tenint en compte que la velocitat de ventilació de les aules és molt més alta que la velocitat de pèrdua de càrrega tèrmica.

 - Per tal que la ventilació sigui més efectiva, convé provocar fluxos d’aire creuats, obrint finestres o portes que es trobin oposades per tal que corri l’aire, de manera que faci un escombrat de l’aire interior i l’aula es renovi amb l’aire exterior.

Ventilació d’aules

De manera general, en una aula s’aconsegueix la ventilació adequada obrint les portes i les finestres amb una obertura mínima de 20 cm, entre 10 i 15 minuts cada hora lectiva.

 És aconsellable, en la mesura del possible, mantenir les finestres obertes permanentment amb la màxima obertura.

 En les aules que es disposi d’una ventilació mecànica (per exemple, bombes de fred i calor instal·lades en els mòduls prefabricats) cal que es dugui a terme també una ventilació natural tal com està indicat al punt anterior. Els aparells de ventilació han d’estar orientats cap el sostre.

dilluns, 16 de novembre del 2020

Moure el cos

 Les provocacions de motricitat és uns dels moments més divertits. El descobriment del cos i les seves possibilitats, juntament amb el moviment lliure, i el ritme de la música fa, d'aquests moments, moments màgics.

En aquestes fotografies hem recollit una d'aquestes sessions










































dijous, 15 d’octubre del 2020

Articles interessants

 

PETONS I QUEIXALADES

Tant és, petons o queixalades, són conseqüències de les emocions que sentim. Els primers els normalitzem i els segons els patologitzem. Si no és problema el fet que un infant digui "totxeenlloc de "cotxe" quan encara no sap parlar... per què ho és que mossegui quan encara no sap expressar sentiments?, si fos capaç de dir "és que no ho entenc!", "no et puc explicar el que vull", "tinc ganes d'estar amb tu", "em fan mal les dents"... si fos capaç de fer-ho, segurament ho faria i no mossegaria. Hi ha molts adults que no són capaços de dir "em sento malament amb el que has fet" i es passen tres dies fent morros amb un mutisme completament voluntari.

Les emocions ens mouen per facilitar-nos la vida. La por ens fa fugir d'allò que temem o ens ajuda a preparar-nos i estar alerta davant una situació perillosa. L'enuig és l'emoció que tenim quan ens sentim frustrats, quan creiem que ens traspassen els nostres límits. L'enuig ens porta a agredir per defensar-nos. Aquell comportament agressiu que va ser tan útil als nostres avantpassats per defensar-se dels depredadors, ara no ens permet socialitzar-nos. El que hem desenvolupat al llarg dels anys són altres respostes alternatives: diem no, marxem, ens queixem... per aprendre, tanmateix, necessitem temps, un entorn que ens ensenyi una maduració del nostre sistema nerviós.

Mentre això passa als nostres cervells, curs rere curs i a totes les escoles bressol, als voltants de l'any, els infants mosseguen. De fet mosseguen, mengen amb les mans, o amb poca traça amb la cullera i fan el pipí als bolquers. Quan hagin après altres habilitats ja les posaran en pràctica. Però, mentre no sigui així, les educadores es veuran en la difícil situació d'explicar a aquell pare o mare com ha estat la mossegada escandalosa que s'ha marcat a la cara de l'infant. O bé comentar a uns pares, mig empeses per la pressió dels altres, que el seu fill o la seva filla fa uns dies que mossega.

Elles saben molt bé què fer. Elles coneixen a la perfecció els mecanismes d'aprenentatge dels seus infants. Algunes diran "no" amb to afectuós però decidit, i apartaran l'infant del lloc on es troba. D'altres li explicaran que allò fa mal. O potser l'apartaran sense mirar-lo directament i evitar així que aquell intent de cridar l'atenció tingui èxit. Li ensenyaran a reclamar-la d'una altra manera. En molts casos podran evitar-ho distraient-lo amb cançons o jocs. En alguna escola s'hauran preocupat de disposar d'aquells objectes que permetran descarregar aquella tensió acumulada per tot el que viu tan intensament. En molts equips elles es tranquil·litzaran compartint-ho amb les companyes i després observaran, com per art de màgia, que aquest "ansiolític" també té un efecte en la conducta de l'infant. I així, amb l'esforç i la dedicació de cada dia, aquells infants que mossegaven tan sovint, quan arribi el curs següent, hauran canviat la mossegada per un encara matusser "és meu!". Encara els queda molt per aprendre.

Moltes famílies seguiran amb més o menys coneixements o intuïció aquestes passes i, si tot va com ha d'anar, després d'uns anys trobarem un adult amb una maduresa emocional reclamant de forma assertiva (educada però decidida) allò que creu que li pertoca. Si no és així, formarà part d'un dels milers d'adults immadurs amb els quals compta la nostra "avançada societat" esperant que el món giri al seu voltant.

Una mossegada a la galta o al braç d'un fill genera emocions de tota mena: pena, ràbia, por... és normal i adaptatiu. Allò que fem amb aquestes emocions, però, també servirà de model del nostre fill. He vist més d'un pare tenint una reacció violenta davant d'un fill que jugava amb una pistola. Qui aprèn de què? Tot això les educadores ho saben i, amb paciència, segueixen la seva feina dia rere dia. Això no obstant, a l'altra banda de la porta, el pare o la mera seguirà reclamant més vigilància (guardes de seguretat?), que apartin els "agressius" (els enviem tots al psicòleg?) o que aïllin les víctimes per evitar nous atacs (vitrines de vidre protectores?).

Socialitzar-se vol dir estar en contacte amb virus, haver d'esperar que sigui el torn per dinar, dormir amb altres sorolls, tenir la possibilitat de rebre una mossegada... però també vol dir tenir un bon sistema immunitari, saber esperar, tolerar, compartir, afrontar frustracions i desenvolupar els mecanismes emocionals necessaris per sobreviure en el nostre món actual on els depredadors tenen nom de persona.


·         Petons i queixalades, Imma Riu. Psicòloga (publicat a la revista In-fàn-ci-a, nº 40, set/oct 2009)

·